Nomès deu minuts …….”
……” El telèfon va sonar mentre jo era a la cuina bullint espaguetis i xiulant l’obertura de La gazza ladra, de Rossini , que sonava en una emissora de l’FM. Era una música perfecta per coure pasta.
Vaig estar a punt d’ignorar la trucada . Els espaguetis estaven gairebé a punt , i Claudio Abbado conduïa l’orquestra filharmònica de Londres cap al clímax musical. Al final, però, vaig abaixar el foc i vaig anar a la sala a contestar . Podia ser que fos algú conegut que trucava per oferir-me feina .
-Deu minuts, nomes vull deu minuts- va dir una dona de sobte .
Tinc bona oïda per a les veus , però aquella no la coneixia.
-Perdoni , però ¿ per qui demana? – vaig preguntar educadament.
-Per tu . Amb deu minuts en tinc prou – va dir la dona . Tenia una veu suau i profunda , poc definida – . Si me’ls dónes , segur que ens entenem .
-¿Sobre què ens hem d’entendre? -Tu i jo. Mútuament.
Vaig allargar el coll per donar un cop d’ull a la cuina . De l’olla d’espaguetis s’alçava una columna de fum blanc, mentre Claudio Abbado continuava dirigint La gazza ladra a la ràdio .
-Em sap greu , però tinc una olla d’espaguetis al fos. ¿ Li faria res tornar a trucar d’aquí una estona?
-¿ Espaguetis? – va fer la dona , sorpresa. ¿ Estàs fent espaguetis a dos quarts d’onze del mati?
-No n’ha de fer res del que jo faig – vaig respondre , una mica empipat -. Menjo el que vull a l’hora que vull.
-Sí, és clar! . Tens raó. –va dir la dona , amb un to sec i inexpressiu . Amb aquell petit canvi d’humor , va fer una veu completament diferent – . Molt bé , doncs. Et truco d’aquí una estona
-Un moment -, em vaig afanyar a dir – . Si vol vendre’m alguna cosa , no cal que truqui , que no en traurà res . Ara mateix estic sense feina i no em sobren els diners.
-Ja ho sé. No pateixis .
-¿ Què és el que sap?
-Que no tens feina. Va, vés a vigilar els espaguetis .
-Però…es pot saber…? – Vaig començar a dir, però la línia es va tallar en sec .
Em vaig quedar una estona mirant l’auricular , sense saber com havia de reaccionar . Al final em vaig recordar dels espaguetis i vaig tornar a la cuina . Vaig apagar el foc i vaig abocar l’olla al colador. Per culpa de la trucada ja no estaven al dente , però encara es podien salvar .
¿Entendre’ns? Mentre em menjava els espaguetis vaig anar donant voltes a aquella trucada . ¿ Com havíem d’entendre’ns amb deu minuts ? No sabia què havia volgut dir aquella dona . Potser només era una broma . O una nova tècnica de vendes. Fos com fos , m’era ben igual “.
(Extret del llibre de Haruki Murakami, “ Crònica de l’ocell que dóna corda al món” )
Reflexió sobre el text
Aquest començament d’aquest llibre – que no té res a veure amb la mediació ni amb res que s’hi pugui assemblar – em va fer reflexionar sobre com diem a vegades les coses . Sobre quines estratègies utilitzem per atreure l’atenció de l’altra persona sobretot quan volem aconseguir alguna cosa d’ella .
Però …que pots dir en deu minuts ? Buff, moltes coses. Pot servir per explicar un acudit , per demanar si ens pot pagar el lloguer del pis , per demanar perdó , per intentar fer un pacte , per concretar una visita , una cita , per dir simplement t’enyorava i necessitava parlar amb tu .
El noi pensa ¿ com ens em d’entendre amb deu minuts? Doncs si , es pot . Sempre hi quan hi hagi una voluntat entre els dos d’escoltar-nos , de començar la conversa, de no penjar el telèfon …i esperar …..esperar .
En fi, que m’ha agradat molt aquest frase …..”Deu minuts, només vull deu minuts “.
Vol dir tantes coses ……….un crit desesperat , un significat estrany, un prec insistent, un sentit de la realitat estrany, una sensació irreal, una estepa deserta , una afirmació estranya . Val la pena que despengem el telèfon i escoltem .
